TROBADA FILOSÒFICA DE FEBRER DE 2015

CLINT EASTWOOD I MILLION DOLLAR BABY

Carmen Gallego

Eastwood havia tornat a casa amb les mans buides de l’Óscar per Mystic River. F.X Toole era el nom com a escriptor d’un veterà entrenador de boxa i un “parcheador”, el que arregla les ferides en un ring molt conegut a Los Angeles. L’autor va escriure un text amb una col·lecció d’històries sobre la boxa titulades Rope Burns: Stories from The Corner, que va ser acollit molt favorablement. Els productors de Holllywood es van llençar sobre la història i un amic de Clint, Albert S. Ruddy, es va fer amb els drets.

Ruddy va ser qui li va encarregar a Paul Haggis, l’autor de Mystic River, el guió. Paul Haggis el va intentar dirigir però no va aconseguir diners per al projecte; així va ser com va caure a les mans de Clint Eastwood, i aquest, sense cap retoc, malgrat era un esborrany, va convertir-lo en una obra complexa.

PAUL HAGGIS

“Million Dollar Baby”, un dels relats sobre la relació entre Frankie un vell entrenador i una noia boxejadora la Maggie, es va convertir en el tema central del guió de Haggis. Va treure a Peligro i Shawrelle, els rivals del gimnàs, el jove innocent i la maldat pura de l’ignorant, d’un altre relat “Frozen Water”, al mateix temps que inventava el personatge que interpretaria Morgan Freeman, “Scrap”, i pensava el relat des del flashback i amb un narrador que a mode del cor grec de la tragèdia, que ens explicava a nosaltres els avatars de la història. Després sabem que Scrap escriu aquesta com a carta per a la filla de Frankie. Una més que no serà llegida?

Primer es va pensar amb el propi Haggis per a dirigir-la amb Clint de protagonista, després Clint va decidir dirigir-la ell. El guió era bo, qui volia un treball plegat d’imperfeccions que després podria canviar en el rodatge?

Frankie era un entrenador que estudiava gaèlic i citava a Yeats. Swank, amant dels esports, va iniciar pel seu compte un dur entrenament i les classes de boxa que exigia el paper. Freeman, que s’havia especialitzat en vells savis i que ja havia treballat amb Clint a Unforgiven, era l’actor ideal per a Scrap, la veu de la consciència i el narrador del film.

El rodatge es va portar a terme en els clubs de boxa de Los Angeles i als voltants dels principis de 2004. A l’equip tècnic va haver un canvi, Jack Green es va fer el càrrec de la il·luminació i la fotografia en tons blaus i negres, introduïda per Bruce Surtees als anys 60, va conquerir el màxim esplendor a Mystic River i Million Dollar Baby amb moltes escenes realitzades a les ombres i a la foscor.

Clint no vol rodar amb llum artificial, s’estima més que un personatge es situï a l’ombra i trigui una estona a ser visible als nostres ulls, és així al film. Sembla que els personatges neden a les ombres com si fossin personatges d’un quadre tenebrista. Així veiem amb silenci l’esforç, la pena i el dolor d’aquests tres que volen construir un somni.

Clint va compondre la música i va percebre que la història no era una pel·lícula sobre la boxa, sinó sobre l’amor entre un pare i una fila. Un cop i un altre, Clint, que tenia fills nascuts de relacions diferents, entrava subtextualemnt en films sobre fills ferits i pares rebels que busquen un terreny comú.

Hi ha un altre subtext que va suscitar polèmiques nacionals, la protagonista queda tetraplègica a conseqüència de la lesió en la baralla del campionat i demana a Frankie que acabi amb ella desconnectant-la dels aparells. Després d’una reflexió sobre la fe, ho fa.

La gent va recordar que l’any anterior Clint s’havia manifestat contrari als drets dels minusvàlids. Des de la dreta i des de l’esquerra es van aixecar veus contra ell. La resposta del director fou que no t’ha d’agradar l’incest per a veure Hamlet. Després els liberals van defensar el film dels atacs rebuts. Era igual que no fossin d’acord amb Clint.

Algunes crítiques des de l’esquerra van ser molt dures. Tania Modleski, estudiosa del cinema i feminista, va afirmar que el personatge s’ennoblia per l’angoixa, el gaèlic i Yeats, i que la filla mai podia expressar què havia passat entre  ella i el seu pare. Les mares no hi són, excepte una, la de Maggie, que viu enganyant l’assistència social.

Però la majoria de la crítica la va lloar: la interpretació de Swank era supèrbia i les actuacions de Clint i Freeman elegants, i les escenes de boxa tan dures com sentimental el desenllaç.

En aquest món on tot sembla accelerat, de vegades està bé tenir algunes balises estables. En el cinema que no sap més que treballar en el sentit de la innovació tecnològica i l’espectacle, tants cops buit, està bé comptar amb Clint.

Eastwood és una roca, un capità impertorbable que porta el seu vaixell de cinema clàssic indiferent a les tempestes estètiques i altres ximpleries semblants. Esatwood és un artesà a l’antiga, dels que ens presenten els personatges plens, que expliquen històries del seu país a través dels seus destins individuals

Million Dollar Baby és una faula sobre la boxa i comença amb un travelling al·lucinant fos en negre fins a una ferida d’un boxejador.

Els títols de crèdit inicials i la productora Warner estan en blanc i negre. Gairebé podríem dir que és un film en blanc i negre per la manera en què va ser rodat, l’ombra, la foscor, són tan protagonistes com els tres habitants d’aquesta tragèdia sobre el somni americà, que com a Mystic River, no té perquè acabar bé. Els somnis ens els explicava Disney, no tenen perquè estar en els programes d’adults.

El personatge de Frankie visita cada dia l’església, no vol dir que sigui creient, sols vol donar el contrapunt de quelcom, que com a Gran Torino, serveix de poca cosa a la vida real.

Frankie és un entrenador solitari que treballa en un barri de desheretats, que com he dit abans llegeix en gaèlic i prepara no a grans campions. Com en una cançó del gran Bruce, ell dedica la seva energia pels perdedors, els que estan al marge del gran carrer triomfant. Potser és la por, potser és el vertigen de la victòria, però fins a Maggie es resisteix a portar els seus pupils a la victòria finals.

Un dia ella apareix a la seva vida. Entre la jove White Trash que persegueix un somni, mancada de pare, i el vell entrenador solitari rebutjat per la filla, rossegat per la culpabilitat, creix una relació que té diferents nivells: pare-filla, mestre alumna, Pygmalió –model, director-actriu.

Eastwood tracta el gènere des de la dulcificació, feminitzant els films sobre la boxa. I és aquesta feminitat la que esdevé una paradoxa en el film. Frankie vol el triomf de Maggie, i al mateix temps protegir el seu film i la seva ànima dels cops del ring.

Es deia que als films de Clint no hi havia dones, que aquestes estaven en segon pla. Jo no ho crec, les seves , des del primer film, són dones fortes i segures d’elles mateixes, però a partir de Sense perdó, les dones van guanyant cada cop més terreny en els films que parlen d’Amèrica. Sean Connery va dir que Eastwood és el gran fotògraf de l’Amèrica autèntica. I sí en aquests films hi ha dones fortes que volen seguir els seus somnis: les prostitutes de Sense perdó, la dona de Jimmy a Mystic River, la Maggie de Million Dollar Baby, o la Sue de Gran Torino.

A Million Dollar Baby diu sempre a la seva protegida Always protect myself,  i ella  ho oblida dos cops, el segon de manera fatal convertint-la en una persona que ja no pot decidir.

Lliçons de boxa i lliçons de cinema.

La ruta principal porta de manera pacient a Maggie i Frankie sobre el camí de l’èxit i el principi de la redempció, però les coses no són mai tan simples.

Maggie guanya en els circuits però no pot reconciliar-se amb la seva família. Frankie acompanya Maggie, però mai sembla en pau amb els fantasmes del passat.

I l’última part del film. On està la decisió moral d’un home creient, d’ajudar a morir a la filla, a l’àngel que l’ha acompanyat.

Eastwood s’expressa amb dignitat, hom no sap si Eastwood llença vidriol al seu optimisme o posa un dit de llum a la foscor.

Allà entenem que el somni americà no és per a Clint una obligació edificant, sinó un camí perillós que, de vegades, ens farà pagar un preu molt fort. Com a Mystic River, les velles culpabilitats amagades tornen a sorgir. És aquí on l’amor ha de matar en una paradoxa injusta i insuportable. En el país dels triomfs obligatoris la lucidesa amarga d’Eastwood proposa una nova moral.

Una lliçó moral feta amb elegància, sense gaire més dialèctiques que la reflexió del que per amor fa el que ha de fer. També ara cal com en la boxa comptar fins a deu.

TROBADA FILOSÒFICA GENER DE 2015

LECTURA I COMENTARI D'UN TEXT AL 

VOLTANT DEL TEMA DE LA VIOLÈNCIA POPULAR

PER A QUÈ SERVEIX LA RIQUESA D'UNS POCS

Josep Pradas

A propòsit de: 

ZYGMUNT BAUMAN, La riquesa d’uns quants beneficia a tothom? Barcelona, Arcàdia, 2014.

_________________________________________________________________________________ 

El punt de partida de Bauman és un seguit de dades que constaten la creixent desigualtat entre els rics i els pobres, a escala global:

• Una minoria del 10% de la població té el 85% de la riquesa mundial.
• El 50% de la població mundial només posseeix l’1% de la riquesa.

Per a Bauman, aquestes dades desmenteixen la creença que tothom sembla acceptar: que la progressiva riquesa d’uns pocs afavoreix la riquesa de tots, com una mena de degoteig que fa arribar els beneficis a la resta de la població, de diverses maneres, com ara un augment del treball. L’impuls pel creixement i l’enriquiment individual no incideix en benefici per a la resta. No és cert, de cap manera, l’eslògan aquell de vicis privats, beneficis públics, llançat pel clàssic del liberalisme, Mandeville.

El problema és que la desigualtat econòmica és d’un abast que els ideòlegs liberals d’aquella època no podien imaginar: ja no és la desigualtat entre el propietari i l’obrer, sinó que és a escala global, entre estats que competeixen en desigualtat de condicions perquè no tenen les mateixes oportunitats.

Per a Bauman, aquestes dades fan trontollar la creença en les bondats de la lliure competència i el laissez-faire dels liberals. No obstant, els neoliberals volen que tothom s’ho cregui, perquè de fet, aquesta desigualtat beneficia encara més al més rics i als qui controlen des de les seves posicions de força les decisions polítiques.

L’altra qüestió és que també augmenta el risc de conflictes socials, fruit del descontent, les mancances de productes bàsics, la frustració per l’atur, etc. Quins són els factors que condueixen a l’esclat social, i per què encara no hem assistit a un de gran, a revoltes generalitzades, sinó només episodis de violència que s’apaguen de seguida i que de cap manera alteren l’estat de coses, és el que investiguem tot seguit.

Aquesta era la qüestió que ja havíem plantejat al voltant d’episodis de violència popular previs i durant la Revolució francesa en anteriors estudis. Aquest esdeveniment, que va ser de cabdal importància en la història moderna, és tan ric en diversos episodis de violència que ens permet fer una mena de radiografia sobre la potencial mobilització del poble davant estímuls de tot tipus. Un d’aquests episodis és l’anomenat amotinament de Réveillon, sobre el qual podem obtenir més informació en aquest enllaç. Prenem nota dels diversos components que fan esclatar una mobilització popular, entre els quals destacaria un estat previ de violència estructural, de caire econòmic: carestia d’aliments, preus en alça, atur, empobriment radical, etc.; afegim el rumor d’un dissortat comentari que fa palesa la diferència de sensibilitat entre els rics i els pobres, la indiferència dels rics sobre el patiment dels pobres. A més, es tracta d’una població relativament jove, amb un alt percentatge d’indigència, i sense por de perdre res, atès que no gaudeix de propietats.

Sense perdre de vista aquestes dades sobre els factors que afavoreixen un esclat de violència popular (que és l’avenç de la Revolució), fem un repàs dels factors que hi intervenen avui, al parer de Bauman:

• La crisi econòmica ha estat selectiva: els més pobres han estat els més castigats.
• Les classes mitjanes han quedat malparades, i servien de coixí entre els dos extrems (defugen la violència perquè són propietàries).
• Els països de economies mitjanes també han quedat malparats.
• En els països empobrits, ha augmentat el nombre de rics. Els rics s’enriqueixen només pel fet de ser-ho.
• Els pobres no tenen oportunitats de canvi, perquè el canvi no depèn només de la seva voluntat de canvi. La realitat és que no poden competir en igualtat de condicions amb els emprenedors del món ric.

Això convida a pensar que en el futur serà més fàcil trobar-nos amb escenaris de violència, que és el tema que volem tractar. Però abans hem de fer referència a aquest altre aspecte. Certament, Bauman treballa sobre la idea que, és un fet, el mètode liberal sembla funcionar amb eficàcia: la cobdícia (make money) genera riquesa, cada vegada hi ha més rics, però aquests rics acaparen tota la riquesa i no hi ha l’esperat degoteig vers les capes més baixes, que al cap i a la fi són el mercat destinatari dels emprenedors, els seus empleats, els seus consumidors, etc.

Aquest llibre de Bauman és una crítica fonamentada al neoliberalisme, no perquè anul·li els seus arguments essencials (al cap i a la fi, les creences metafísiques són fruit d'una mena de fe inqüestionable des de la raó) sinó perquè demostra que els beneficis derivats del make money són molt dubtosos: les dades mostren que l‘assoliment del benefici personal no contribueix al bé comú, no es generalitza, no es distribueix. El conjunt de la societat no es beneficia quan hom deixa que cadascú busqui el seu propi benefici sense interferir en els mitjans que faci servir, tot i que la societat es creu i ens fa creure que sí hi haurà aquest benefici per ara invisible. Cal recordar que els governs neoliberals que han impulsat aquesta idea arreu el món han estat abans escollits per ciutadans que varen creure’s les consignes neoliberals, encegats per la promesa que tot rutllaria millor per a tots. Era una mentida que la gent s’ha empassat sense pensar en les conseqüències.

El veritable problema és que aquesta dinàmica de separació entre rics i pobres és autodestructiva. I tornem a la violència. Si els pobres pateixen i patiran encara més en el futur, aleshores no s’explica que encara puguem gaudir de certs nivells de pau social.

Aleshores, per què tolerem la desigualtat?

• Perquè ens hem cregut el missatge neoliberal: creiem que competim en condicions d’igualtat amb uns competidors que ja tenen avantatge. Acceptem jugar a un joc que només beneficia uns pocs.
• Admetre el sistema de competitivitat ens allunya socialment, i ens afebleix, però acabem creient el que diuen els liberals: que la competència lliure és un fet natural sense alternativa (quan en realitat és una construcció humana).
• Creiem que la desigualtat entre els homes és natural, i admetem que no cal interferir en l’ordre natural que és l’ordre social dels neoliberals, que la rivalitat entre els homes és un bon mecanisme de justícia social. És el mite de la mà invisible que els neoliberals volen que ens empassem. La desregulació, però, només afavoreix als qui la postulen.
• Creiem que el creixement econòmic és la base del progrés social, quan hi ha alternatives que van per una altra via. Segons Bauman, Stuart Mill i Keynes, entre d’altres, només veien el creixement com a mitjà provisional fins arribar a una situació més estacionària, que servís per enriquir la vida social per la distribució tranquil·la de la riquesa acumulada. Pensaven que el capitalisme aturaria la màquina del make money per poder repartir-lo i fer créixer el conjunt al marge de l’imperatiu econòmic, és a dir, per generar riquesa cultural.
• Creiem que el consum creixent és un signe del benestar i que consumir ens donarà felicitat. Si ets pobre no pots comprar ni tenir, no pots ser feliç, no pots ser res. Per això tothom vol ser consumidor.

Tot això desferma les capacitats de reacció de les classes populars. Si el consum ens paralitza asseguts al sofà davant la televisió, la manca de possibilitats de consum encara ens paralitza més. De vegades hi ha esclats de ràbia, però és ràbia per no poder entrar en el flux del consum, diu Bauman. De cap manera es tracta d’un desafiament directe al cor del sistema de la societat de consum. Per la qual cosa els rics no han de patir, només són episodis de ràbia sense una finalitat clara. De tant en tant, als pobres els va bé un desfogament, fins i tot va bé que se’n faci espectacle, i així els altres pobres del món reben un missatge de consol.

Un altre factor de desmobilització és el fet que ens acostumem a un estat de coses encara que sigui dolent, i anem fent, com diu tothom. La desigualtat esdevé natural, i només trobem motiu per revoltar-nos quan empitjora sobtadament. Aleshores ens adonem que les condicions són insuportables. Bauman es refereix aquí als camperols medievals, però és evident que podem projectar aquesta idea sobre el moment de la Revolució francesa, i al nostre present: potser ara salten les alarmes, perquè hi ha més població que pateix i la sotragada de la crisis ha enfonsat famílies senceres, pobles sencers, ciutats abans dinàmiques com Detroit.

No obstant, Bauman no sembla gaire optimista: es poden recuperar els ideals de la igualtat, el bé comú i la cooperació, per fer girar la truita de la realitat econòmica? Hi ha gent que sí que ho creu: per exemple, els partidaris de l’economia cooperativa, en aquest enllaç. Bauman acaba posant l’accent en la hipotètica superioritat de les paraules sobre les coses, però sense gaire entusiasme: els humans només comencen a dubtar després d’alguna catàstrofe.