Páginas

miércoles, 1 de octubre de 2014

PRIMERA TROBADA DEL GRUP DE FILOSOFIA DEL GARRAF (2014-2015)



El grup analitza i treballa en aquesta primera trobada la conferència “La folie et la société”(1), impartida per Michel Foucault el dia 29 de setembre de 1970 a Kyoto (Japó). En el moment en que ens reunim per treballar-la en el grup, han passat gairebé 44 anys d’ençà que Foucault la va pronunciar a l’Institut francjaponès de Kyoto. 

Al 1970, Foucault està tancant la seva etapa anomenada arqueològica que va durar una dècada. En aquesta etapa, Foucault vol sortir d’una orientació tradicional que només posa l’atenció en els fenòmens positius de la societat, i vol  usar un nou mètode que posi l’atenció en aquells fenòmens que són negatius, com és el cas de la follia. Com diu ell a la conferència que analitzem: “Per a mi, es tractava doncs no de saber el que s’afirma i valora en una societat o en un sistema de pensament, sinó d’estudiar allò que és rebutjat i exclòs.” És un mètode, aquest, que tracta de treure a la llum l’estructura negativa de la societat o de la cultura. La idea latent és que aquestes estructures negatives poden donar-nos una millor perspectiva del que la nostra societat i cultura és, del que realment som. Es tracta de que ens puguem re-conèixer en allò que rebutgem i que excloem, que puguem establir un diàleg amb la cara oculta de la societat, amb l’altra cara de la cultura i de nosaltres mateixos.


La follia sempre ha estat exclosa, explica, però l’estatut dels bojos en la societat ha anat transformant-se al llarg de la història. Així, en aquesta conferència (paraula viva), avui transformada també en un article, fa que la màgia del llenguatge escrit ens permeti encara escoltar Foucault més enllà del temps. Foucault ens porta a observar un procés històric, a veure com ha anat canviant aquest estatut del foll, per  després verificar que és el que passa actualment en les nostres societats industrials, tot preguntant-se sobre la causa d’aquest canvi. Finalment, vol demostrar que la posició en la que es troba el foll no ha canviat fonamentalment. L’anàlisi és produeix fent una mirada als quatre camps d’activitats humanes determinades per ell en l’article:
  1. Treball i producció: tot allò relacionat amb l’economia.
  2. Sexualitat i família: tot allò relacionat amb la reproducció de la societat.
  3. Llenguatge i parla: tot allò relacionat amb la paraula.
  4. Activitats lúdiques, jocs i festes.
Malgrat que en la societat existeixen individus que escapen sempre a les regles d’aquests camps, no tots ells són marginals. Mentre que alguns només s’escapen o s’autoexclouen d’algun dels camps, per exemple, eclesiàstics i polítics del primer, la persona que queda exclosa de tots els dominis és el foll. Tot i que se li pot reconèixer, segons els casos, un estatut màgic, lúdic, religiós o patològic.

Pel que fa a l’activitat del treball, el foll es considera un home inapte pel treball en la societat. Aquesta idea també quedarà reforçada per Freud que, segons Foucault,  veurà al neuròtic com aquell que no pot ni treballar ni estimar.

A l’edat mitjana, s’admet l’existència dels folls, se’ls permetrà anar errants d’aquí cap a allà. En el segle XVII, amb l’inici de la societat industrial, deixa de tolerar-se l’existència dels folls i es creen els centres d’internament  (comença a França i Anglaterra on també s’inicia la revolució industrial), però en ells no només es tanca als folls, sinó a tots aquells que són improductius i molestos en una societat industrialitzada: parats, malalts, vells, etc... Aquells que no poden treballar...

A finals del segle XVIII, coincidint amb una repunt de l’activitat industrial capitalista, se’ls allibera a tots ells de l’internament, però és erroni pensar que als folls també se’ls allibera, perquè se’ls passa simplement als nous hospitals psiquiàtrics i se’ls qualifica de malalts mentals, mentre que els alliberats passen a ser la nova força de treball. Del S XVII al S XIX era la família la que tenia el dret d’excloure al foll i exigir l’internament en un centre. A partir del S XIX això serà competència del metge i així el foll perdrà tot el dret com a membre de la família i com a membre de la societat, restant inhabilitat.

Pel que fa a la sexualitat i al sistema familiar, fins al segle XIX les pràctiques sexuals com la masturbació, l’homosexualitat i la nimfomania no són competència de la psiquiatria. És a partir d’aquest segle, que començaran a equiparar-se amb la follia. A les persones que mantenen aquests pràctiques sexuals se’ls veu com a ésser incapaços d’adaptar-se al model de la família burgesa europea. Al darrera d’aquest i altres pensaments foucaultians similars, hi ha la idea que segurament l’alienació mental del foll pot ser causada per la societat que prèviament ha fet en ell una pressió que el condueix des de l’alienació social cap a la mental.

L’equiparació d’aquestes pràctiques sexuals a la malaltia farà que es consolidi també la idea de que la primera causa de la follia està en l’anomalia sexual. Qüestió que sembla quedar reforçada, segons Foucault, per la teoria freudiana en la que la neurosi podria tenir origen en un trastorn de la libido.

Pel que fa al llenguatge i la paraula en relació a la follia, entrem en una paradoxa: mentre que per un cantó es consideren les paraules del foll com a sense valor, per altra banda, se li presta una atenció especial. Moltes vegades, com en el cas dels bufons del renaixement, es pensa que els folls expliquen la veritat que els homes ordinaris no poden dir.

La literatura serà un clar exemple d’aquest allunyament i aproximació paradoxal. Fins el S XIX literatura i societat s’apuntalen l’una a l’altre i van de la ma. La literatura d’aquesta època pretén divertir i apuntalar la moral imperant en la societat. Avui en dia, la literatura s’ha alliberat i s’ha convertit en anarquia, segons Foucault. Això ha fet que hagi sorgit una certa afinitat entre literatura i follia. Això no ha estat gaire difícil atès que ambdues comparteixen algunes coses: no estan obligades a dir la veritat, no estan obligades a la sinceritat i, finalment, ambdues ocupen un lloc marginal en la societat (la literatura ocupa un lloc marginal respecte a la ciència  o la política).

A través de la història de la literatura, podem veure com es va ordint aquesta connexió entre follia i literatura. En el S XVI, les novel·les de cavalleries es tornen contestatàries i destructives amb la societat. En el S XVIII i principis del XIX comencen a aparèixer com a literatura de bojos, autors com Hölderlin, Blake, més tard Nietzsche, , Baudelaire, Artaud, Roussel. Molts d’ells amb una relació directa en les seves pròpies vides amb la follia i la malaltia mental. Nietzsche i Baudelaire afirmen en les seves obres que per establir nous camps en la literatura cal imitar a la follia o tornar-se efectivament boig. Finalment, avui en dia, es cerca la producció literària en un model que és la bogeria.

Pel que fa al joc i allò lúdic, també observem, per exemple en el teatre, com el personatge del foll és capaç de veure allò que els altres no veuen i revela el desenllaç de la trama abans que ningú. És un ésser que revela la veritat, a través d’ell apareix la veritat, malgrat que a vegades ni ell mateix la comprengui.

Exemples de la festa en relació amb la follia els tenim en la Festa de la Follia a l’edat mitjana, on durant el dia de la festa, les persones invertien els papers socials i /o els rols sexuals. Desapareixen les prohibicions. Totes les institucions socials, polítiques, lingüístiques i familiars eren derrocades i posades en qüestió. És la CONTRAFESTA en relació a les FESTES tradicionals (Nadal, Pascua, etc...). Avui en dia, s’ha perdut el sentit polític-religiós de la festa i, en el seu lloc, la gent cerca en l’alcohol i les drogues la transgressió i la contestació social. És, segons Foucault, una manera de crear una FOLLIA ARTIFICIAL que vol crear un estat d’agitació dins la societat.

Cap al final del text, Foucault afirma que ell no és estructuralista, que no se sent adscrit a aquest moviment, sino que en fa us dels seus instruments i mètodes d’anàlisis. Això és perquè segons l’estructuralisme no cal seguir un ordre lògic en l’anàlisi, sino que des de qualsevol punt per on vulguem estudiar el sistema, en aquest cas el social, podem  entrar en l’estructura profunda del mateix, perquè cada element del sistema, és capaç de fer palesa tota l’estructura. I això és el que ell acaba de dur a terme en el text.

Finalment, Foucault torna a fer un repàs de la història de la follia i de les qüestions principals que ha tractat en l’article: la lliure circulació i tolerància dels folls en l’edat mitjana, la intolerància pels mateixos a partir del segle XVII quan sorgeix la societat industrial, creant establiments d’internament a partir d’aquesta època sense cap intenció terapèutica. L’alliberament posterior de tots els internats menys els folls, que passen a ser internats en hospitals psiquiàtrics i són considerats així sota la categoria de malalts mentals. Així neix la psiquiatria, per raons socioeconòmiques que permeten fer-se càrrec ara dels folls com a malalts mentals i medicalitzar-los.

 La figura del foll, per a Foucault, mostra com les nostres societats capitalistes, lluny de fer un avenç científic, tenen un comportament tan primitiu o més que altres èpoques històriques en el tractament i l’estatut de la follia, tot demostrant la capacitat traumatitzant de les nostres societats actuals.

Al final del text, després d’afirmar que potser només la psicoanàlisi és la única que ha revaloritzat en el nostre temps l’estatut del foll, es fa una pregunta retòrica sobre que passa en relació a la follia a les societats socialistes i afirma el seu desconeixement sobre el tema. Foucault, adscrit a les files marxistes en aquesta època, i tendent en els seus anàlisis, com he dit abans, a sospitar que l’alienació mental pot provenir d’una prèvia alienació social o pressió social, es fa aquesta pregunta de la que no sabem si realment en tenia un coneixement o si ho considera un tema pendent a tractar en aquest article o en un altre moment.

REFLEXIONS FINALS AL VOLTANT DE LA CONFERÈNCIA DE FOUCAULT
El text es una introducció al tema de la follia, per ser aquest un tema que confronta la societat amb l’altra canto dels límits que imposa a alguns dels seus individus quan els exclou. És una conferència que pretén tractar el tema de la follia en molts dels seus aspectes i vessants suggerents del pensar.

Forma part, com s’ha dit abans, de l’etapa de Foucault anomenada arqueològica, que cerca treure del silenci a allò exclòs per la raó, mitjançant el mètode de l’arxiu; així, entra en la contradicció nietzschiana del mandat de pensar sense conceptualitzar,  sense advertir que la arqueologia no és més que una lògica, una altra manera d’atrapar i tornar a tancar a la bogeria en el seu propi confinament, perquè la follia mai pot parlar el mateix llenguatge que la filosofia, si és que pot avenir-se a parlar en un llenguatge comú que no sigui el propi. I, fins i tot, podem preguntar-nos si es pot parlar i dialogar amb ella. En tot cas, si que és cert que Foucault, com la psicoanàlisi, fan un moviment per obrir-se a ella, obrint-nos a nosaltres mateixos a la nostra pròpia follia, aquella que portem a l’esquena, com una motxilla de la que sentim el pes, però que no podem veure ni l’exterior ni l’interior i de la que, en tot cas, potser podríem recordar haver llençat alguna cosa a dins.


Quan Foucault fa aquesta conferència, han passat 10 anys d’ençà que va escriure i publicar la seva tesi doctoral “Histoire de la follie”. La transició de la psicologia cap a la filosofia és el que li permet la seva creació. Al mateix temps que va perdent la seva fe en els coneixements psi, va creixent el seu qüestionament al concepte de veritat de la nostra cultura occidental.

És un article introductori als temes que més li interessen, que es relacionen amb la qüestió de la follia i que després seguirà tractant en altres articles dels que proposo al grup una continuïtat en la seva lectura per tal d’ampliar l’anàlisi que hem començat aquí i avui:


1. Les tres primeres pàgines del capítol “El gran encierro” de la seva obra “Historia de la Locura”. On s’ocupa de les Meditacions Metafísiques de Descartes. I, en relació amb aquest text, la polèmica encetada amb Derrida amb l’article: “Cogito e història de la locura”. Vertader exemple de les discussions entre mestre i deixeble. 
2. També es molt interessant, encara que molt més complicat, el text “Locura, la ausencia de obra”. Perquè precisament anomena i explica allà la partició originària de la filosofia que aposta per la raó, però que volent-se alliberar de la follia i la desraó, contra més ho vol, més alienada resta. Passem per diferents èpoques en les que les societats i les cultures poden dialogar o suportar més o menys l’exterioritat de la desraó i de la follia. Però, més enllà d’això, sempre resta com a possibilitat  el diàleg amb aquest ALTRE que hi ha en un mateix. 
3. Per últim, proposo també llegir en algun moment “Locura, literatura y Sociedad”. Perquè amplia l’anàlisi de la relació entre follia i literatura que es comença en l’article que hem treballat avui. En aquest article es fa una anàlisi d’aquesta relació més a fons i més detallada  que, finalment, ens pot permetre relacionar-la amb qüestions ja tractades en la lectura i el treball que ja vam fer d’un altre article seu anomenat “Qué es  un autor”, així com també tractar de l’equiparació de follia i absència d’obra que és explicada en l’altre lectura proposada abans.

Totes aquestes propostes fetes fins aquí no estan proposant un ordre de lectura, sino que són només suggerències per si ens animem o algú s’anima en algun moment a treballar-les.

ANTONI PUIMEDON


(1) La conferència la podem trobar traduïda del francès al castellà en el llibre següent: MICHEL FOUCAULT: Entre filosofia i literatura, Obras esenciales, Volumen I, Paidos, Barcelona 1992. Traducció de Miguel Morey. En aquesta traducció la conferència és al capítol 21 del llibre i es tradueix amb el títol “La locura y la sociedad”



No hay comentarios:

Publicar un comentario